L’öltima fogada
|
|
|
Gh’o
de ‘ndà vià … Gh’o
de lasà dopo
tace agn, ol me stöde de pitur. Edero
piö la finestra co
la pianta de gerani, i
anedre chè söl Bremb i
se cor dre inamorade. I
pracc vercc söla costa, ol
gran camì che, co
la so fiama alegra el
me tegnìa semper compagnia. Gh’o
de ‘ndà vià … Böte söl föch listei de legn, cornis rote, taolòse culurade, foi de disegn e ègie tile sbrindelade. L’öltima fogada !.. A
poch a poch la
fiama la se sbasa. Öna
sgargiada, amò
quach fiamele che
e là, pò
la brasca, en fì la sènder frègia,
grisa, sculurada. Ü
gran frècc zo
per la schena, pò
ü penser … Anche
ol föch de
la me eta ormai
l’è ala brasca … No
resteral che sènder ?.. Gh’o
de ‘ndà vià … Pò,
come ‘n d’ü sògn, söl font scur del
gran camì, prima
sfömat, pò
semper piö ciar, l’è comparit de culp töt
chèl che con
tanta passiù so stacc bu de fà e
de bel o creàt. Öna
carelada longa che
finìa piö. Gh’o
de ‘ndà vià … Ü fil d’aria l’a büligat la sènder. Adess l’è prope ura, so
‘ndacc vià contet,
alegher, sensa
pura perchè el m’è egnit de pensà che
pò quando ol
föch de la me eta al
se sarà smorsat, la
me fiama, sura
la sènder, la continuerà, forse, per semper a brusà !..
di Mario Giupponi
|